Al Cementiri Municipal s’ha habilitat una escultura feta per Mònica Fugarolas i Ferran Capdevila.
Masquefa avui ha inaugurat una escultura de record per a les famílies que han viscut un dol gestacional, perinatal i neonatal, perquè puguin tenir un espai de dol, de repòs, d’amor, de record i de recuperació.
Es tracta d’una escultura de fusta feta per Mònica Fugarolas i Ferran Capdevila, a qui l’Ajuntament felicita pel disseny i agraeix la seva implicació, que representa una olivera. Al seu peu s’hi pot veure una placa amb el text “Espai del record del dol gestacional, perinatal i neonatal”.
L’objectiu d’aquest nou espai és visibilitzar, trencar tabús i fer un reconeixement a totes les persones que conviuen amb aquesta situació, que han patit una pèrdua durant l’embaràs, el part o poc després del naixement.
Què és la mort gestacional, perinatal i neonatal?
Es considera mort gestacional, perinatal i neonatal les pèrdues que es donen durant l’embaràs o en el moment posterior del naixement. És a dir, pèrdues durant la gestació, ja sigui en les primeres setmanes d’embaràs, o en gestacions a partir de les 22 setmanes (considerades morts fetals tardanes), durant el naixement, o les morts dels nounats fins als 28 dies de vida.
Què simbolitza l’olivera?
No s’oblida, no se n’aprèn, no canvia ni es modifica, és aquí, dins del cos que s’encongeix quan la memòria ens traeix i torna a venir el record. La sensació de soledat, d’abandó, de buit… no ho sabem explicar ni sabem entendre.
No hi ha paraules per dir ni orelles per escoltar. Espais buits que queden entre les arrels, que segueixen ben agafades a la terra, ahir, avui i demà… Sempre! Com un arbre, passen dies, mesos i anys, la pluja ens rega i el vent ens despentina. La foscor de la nit ens acompanya, i la claror del dia ens escalfa. Però sempre hi és, un desencís, un no saber, un no acabar. Un plor que s’ha d’ofegar més vegades de les que volem. L’entrelligat que ens aferra a la terra, a la família, al poble i a tot arreu, es cargola i ens empeny cap a la vida.
I mirem enlaire buscant i esperant respostes. Alcem les mans, esperant rebre el que ens calmi per tot arreu. Les mans, primer ben tancades, no volem deixar anar. Fa mal de la pell cap a dins. El pas del temps ens obliga a anar obrint els dits, no perquè la ment i el cor ho vulguin, sinó perquè no toca més remei.
Amb aquest petit raconet que hem creat aquí, només volem deixar un espai de repòs, de pensar o de buidar la ment i deixar anar el dolor, la pena. És un raconet de cura personal, un espai on poder fer un “a partir d’ara”.
Mònica Fugarolas