La Vila

Masquefa es troba a la fracció més oriental del Pla del Penedès, en una petita plana tallada per nombroses rieres i torrents que s’encaixa entre el riu Anoia i el massís de Montserrat.

Des de principis del segle XX és ben conegut el potencial paleontològic de Masquefa i la seva rodalia. L’any 1996, arran d’una troballa fortuïta realitzada per un veí de Masquefa, va realitzar-se una excavació paleontològica d’urgència a la riera de Can Valls. Allà van recuperar-se restes d’un maxil·lar amb 3 dents i fragments de defensa d’un gran gonfotèrid (Tetralophodon longirostris), un parent llunyà dels actuals elefants.

Ja a l’actual segle XXI, les troballes de fauna miocènica de tota mena s’han multiplicat a Masquefa, Piera i Els Hostalets de Pierola. A més de les restes d’amfibis, aus, rèptils i altres mamífers, també han sigut trobats els vestigis dels primats que poblaven el territori de Masquefa al Miocè.

L’any 2002 va ser descobert als Hostalets de Pierola un crani de primat atribuït al nou gènere Pierolapithecus catalaunicus. Més recentment, entre els anys 2017 i 2018, s’han realitzat diverses troballes al terme municipal de Masquefa, a la falda del turó del Cairot i al pàrquing del sector industrial de Can Bonastre. En el marc d’aquesta intervenció, van recuperar-se restes de fauna molt diversa.

Les restes humanes més antigues trobades al terme municipal de Masquefa daten de l’edat del Bronze Ple, un període comprès entre els anys 1500 i el 1200 aC. Durant aquell temps, el territori de Masquefa continuava sent un indret amb un immens potencial agrari i hídric.

Les restes de l’edat del Bronze de Masquefa corresponen a una petita necròpolis. Les tombes van trobar-se al turó de Silvestre de Can Parellada, un indret que destaca per ser el punt més alt del terme municipal de Masquefa.

L’excavació de la necròpolis, realitzada l’any 2017, va determinar que les restes trobades corresponien a dues foses funeràries de cronologia similar. En una primera estructura va descobrir-se l’enterrament d’un infant d’uns 9 anys i d’una dona jove. Als difunts els acompanyava un petit aixovar compost per un vaset ceràmic, un collaret que rodejava coll de la dona i un punxó de bronze. A sota de la tomba de la jove i el nen va localitzar-se una nova inhumació de tres individus més, aquesta vegada sense connexió anatòmica.

De ben segur, l’habitat d’aquells qui s’aterraven a la necròpolis trobada a Masquefa es trobava en una localització pròxima a les tombes. Així i tot, és molt complicat trobar les restes dels poblats de l’Edat del Bronze, ja que les estructures que els conformaven sovint eren construïdes amb materials poc perdurables.

Recentment, han estat localitzades al terme municipal de Masquefa diverses restes superficials d’època ibèrica. Els diversos fragments fan augurar la possibilitat de localitzar restes d’habitat en possibles estudis futurs.

Durant els segles IX i X, en un temps d’inseguretat i d’incertesa fronterera entre cristians i sarraïns, apareixen per tota Catalunya els castells, monuments arquitectònics que identifiquen l’edat mitjana per excel·lència i que configuraran el paisatge català durant segles. Els castells tenien la funció de protegir els nobles i els seus serfs i es en aquest context històric, quan apareix la primera documentació que fa referència a l’existència del terme de Masquefa i d’un castell, i per tant dels primers assentaments humans en torn al terme de la nostra vila.

Es tracta d’un document datat el 30 de Març de l’any 963(S.X), per el qual Miró, Compte de Barcelona, ven el castell de Masquefa amb els seus termes i la parròquia de Sant Pere amb els delmes i primícies a Ennec Bonfill senyor de Castellvell,Miralles,Querol i Pinyana, primer senyor de Cervelló, Gelida i Subirats. En el mateix document, exclou de la venda els alous (petites propietats de terra ) dels primers masquefins dels quals tenim documentació: Ramió, Manibert i Viatari.

Malgrat això, l’etimologia de la paraula Masquefa que vol dir terra fèrtil és de procedència aràbiga i fa pensar que originàriament el castell fou construït pels sarraïns quan el Llobregat era un riu fronterer entre aquests i els cristians. Al traslladar-se la frontera al riu Gaia(880), és probable que Masquefa quedés inclosa en terreny del comptat de Barcelona, alhora el castell s’hauria aprofitat o tal vegada reconstruït pels cristians i al costat l’església inicialment pre-romànica de Sant Pere.

Al començar el S.X es va produir la repoblació del Vallés i d’algunes àrees al sud del Llobregat, com les valls de l’Anoia i del Gaià.

Així doncs els nostres primers veïns en Ramió, Manibert, i en Viatari van arribar a Masquefa atrets per la promesa de terres en propietat, l’exclusió de venda dels seus alous per part del Compte de Barcelona així ens ho confirmen.

Per tant Masquefa al SX era un escampall de masies dins el terme del seu castell i amb la seva església parroquial sota l’advocació de Sant Pere.
Del castell, actualment no queda cap resta visible, però tot apunta a que el lloc més adient per situar-lo, seria al voltant de la parròquia de Sant Pere, aquesta teoria, la referma un document conservat en el cartulari de Sant Cugat, referent a una confirmació de bens d’aquest monestir feta pel Papa Silvestre II el desembre de 1002. Figura a l’inventari el castell de Masquefa i l’església de Sant Pere “…ibidem fundata” que vol dir “aquí mateix fundada” això ens donaria a entendre que l’església estava dins els murs del castell.

L’església romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa, es conserva avui dia i la seva construcció definitiva data entre finals del SXII i el SXIII coincidint la seva finalització amb la transició del romànic al gòtic a Catalunya i amb el regnat de Jaume I “el conqueridor”(1213-1276) ja que l’esmentat rei , l’any 1234 va confirmar com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Masquefa i la seva parròquia.
L’orografia del terreny on s’enclava l’església, reforça la teoria de que la construcció inicial fou a càrrec dels sarraïns. Esta orientada damunt d’un cingle de manera que només té fàcil accés per la cara de Ponent, deixant la cara més enrevessada a la banda de Llevant, que es per on podien venir els cristians abans d’ultrapassar la frontera del Llobregat.

La seva ubicació geogràfica és privilegiada, ja que permet una visió completa de la muntanya de Montserrat per la seva vessant meridional,
Situada en un espadat entre el torrent del cementiri i la riera, a uns 500 metres del poble actual .
Aquesta església consta d’una sola nau amb volta de canó reforçada per tres arcs adossats als murs i es tanca amb l’absis. En la porta principal hi ha dues arquevoltes sense decoració. Disposa d’un petit rosetó obert a la façana de ponent que conté uns elements decoratius.
Aquesta decoració del rosetó consisteix en un fris amb dents de serra i per sota del fris hi han unes mènsules amb relleus que venen a representar els signes del zodíac. A l’interior de l’església s’hi han trobat restes de pintures murals amb la figura d’un sant i d’un àngel.
Més tard l’estructura s’engrandirà amb una capella quadrangular i un campanar, i es decorarà l’interior amb dos retaules gòtics, actualment conservats al Museu Diocesà de Barcelona.

Masquefa, és el poble situat a l’extrem més oriental de la comarca de l’Anoia, presenta el fet curiós de que la seva església primitiva no queda envoltada per les cases de la vila sinó que queda allunyada d’aquesta en un quilòmetre i mig. Això es deu a que l’actual nucli de població es va formar possiblement a la segona meitat del SXII vorejant l’antic camí ral d’Aragó.

Les primeres dades demogràfiques apareixen en els fogatges de l’any 1370, amb un total de 148 habitants distribuïts en 33 focs a raó de 4 o 5 persones per família.
Durant la segona meitat del S.XIV, és va iniciar per tot Catalunya una davallada demogràfica que es va estendre fins a la fi del S.XV.

Aquells anys es van reproduir reiteradament els principals factors de mortalitat catastròfica (fam i pesta), juntament amb d’altres com terratrèmols, males collites i la guerra civil catalana (1462-1472).

Això va provocar un important descens de la població a tot el principat i naturalment a Masquefa també, els fogatges de 1497 només comptabilitzen a Masquefa 23 focs i uns 103 habitants. En aquest context de crisi econòmica i social es quan Masquefa deixa de pertànyer al monestir de Sant Cugat del Vallès, passarà a ser domini de la corona i ha ser considerada com a carrer de Barcelona. Això queda constatat en el document signat per la reina lloctinent Maria, esposa d’Alfons el Magnànim amb data de 2 de gener de 1449.

Al segle S.XV, el castell de Masquefa pertanyia ja a la vegueria de Vilafranca, és a partir d’aquest segle quan es comença a perdre la pista del castell que ja no tornarà a aparèixer en cap document. Es produeix doncs un buit en el temps durant els segles XVI i XVII.

Després de la guerra de Successió (1705-1714), perdudes les institucions, l’economia passa a ser l’autèntic fet diferencial pels catalans. La Catalunya del S.XVIII tornarà a ser una societat diferenciada, no ja per les lleis del país, ni tampoc per la seva llengua, sinó per la manera de guanyar-se la vida dels seus habitants. El progrés català es va fonamentar, sobretot en l’agricultura a finals del S.XVIII els catalans produiran mercaderia per vendre i obtenir beneficis, ja no pas per subsistir. Augmenta l’àrea cultivada i de regadiu, s’especialitzen els conreus i això permet crear un mercat interior propi, és el boom de l’olivera i sobretot de la vinya.

L’aiguardent del Penedès serà el producte estrella d’exportació, a l’inici d’aquest context apareix el primer cadastre de la vegueria de Vilafranca, de la qual Masquefa en formava part, concretament l’any 1717 i ens porta notícies del tipus de cultiu de la terra; cereals, vinya, oliveres i horta. És sobre la base d’aquests productes que Masquefa iniciarà la seva recuperació econòmica, demogràfica i la progressiva agrupació de cases entorn al camí ral d’Aragó, trobem també per aquestes dades, les primeres referències de la ubicació d’una nova església situada en el nucli urbà que aproparia molt més als habitants al culte religiós, aquesta nova església serà coneguda com “la capella del Roser”, actualment la trobem tot just davant l’ajuntament. Així doncs en el cadastre de 1719 Masquefa té una població d’uns 240 habitants i a finals del S.XVIII, en el cadastre de 1787 ens trobem amb una població de 377 habitants.

Durant el segle XIX, Masquefa va ser un poble dedicat a la vinya i en menor part al cultiu de l’olivera i als cereals, bàsicament al blat, l’augment de la riquesa que proporcionava el conreu de la vinya, afavorí també l’augment de la població. L’any 1830 hi havia a Masquefa 874 habitants, en 40 anys, la població s’aconseguia doblar. L’any 1862 es va arribar a la seva culminació productiva i es converteix en el municipi que tenia una major proporció de terres dedicades a la vinya de tots els de la comarca de l’Anoia. Això juntament amb els contractes a rabassa morta varen propiciar l’aparició de tot un ventall de masies al terme municipal de les quals moltes encara es conserven i són dignes d’una visita de caràcter cultural i etnològic, que ens apropen a la vida rural del S.XIX.

El progrés de l’economia continuava afavorint el creixement demogràfic, l’any 1887 Masquefa tenia 1417 habitants.

Entre els anys 1889 i 1890, les coses van canviar de cop perquè la plaga de la fil·loxera va causar estralls, començaren a desaparèixer vinyes i en conseqüència una greu crisi de subsistència que provocà l’emigració de la gent cap a les ciutats industrials.

Els pagesos que van quedar al poble s’organitzaren per replantar ceps, i poc a poc anava arrivant el progrés, el ferrocarril (1893), l’electricitat (1918), la construcció del primer dipòsit d’aigua (1921), el poble s’anava fent llarg en torn a l’antic camí ral, l’any 1929 es construeix l’actual església de Sant Pere que quedarà situada entre el carrer Major i el barri del Serralet. Destaca per l’altíssim campanar i per la seva alçada, l’interior esta format per quatre arcs d’estil romànic i dues naus laterals, que es comuniquen amb la nau central mitjançant petites arcades, concretament quatre.

També comencen a aparèixer les primeres fàbriques a la vila, una de vidre, una fàbrica d’alcohol de la qual tenim poques referències, i la fàbrica de sivelles Rogelio Rojo que sens dubte va revolucionar la forma de vida del poble i durant 70 anys a donat feina a bona part dels masquefins, durant la guerra civil (1936-1939), aquesta fàbrica va ser utilitzada per construir projectils i va ser col·lectivitzada, també els camperols van tenir una petita experiència en aquest sentit però sembla que no va ser ben acollida per tothom.

A partir dels anys 60 Masquefa comença a créixer amb moltes urbanitzacions i cases de segona residència que dinamitzaran altres sectors, com el comerç, la construcció i els serveis en general.

Juntament amb l’establiment d’activitats manufactureres noves i l’ampliació d’antigues es donà el gran creixement del poble, culminat a la dècada dels 90 amb l’urbanització del pla sud.

Actualment els viatgers que vulguin visitar-nos podran gaudir de la tranquil·litat del nostre “cementiri vell”, antiga parròquia de Sant Pere que al trobar-se desplaçada del nucli urbà encara permet respirar un aire medieval envoltats de natura i d’un magnífic de mirador de Montserrat.

Pels qui s’estimen mes fer un passeig per la vida rural encara poden visitar algunes masies que es conserven i que proporcionen un bon vi i cava.

Els amants dels animals tindran una ocasió única per visitar el Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Masquefa (CRARC), únic a Catalunya.

Benvinguts us hi esperem!